Comença la gran aventura

Bones, el meu nom és Ferran Morató Pérez,  vaig estudiar el bonic art de la cuina i gastronomia, tinc 24 anys i des de que vaig acabar els estudis sempre m'he trobat amb la gran sort de tenir una feina en el meu àmbit ( em meravellava aprendre noves tècniques culinàries), la veritat no em queixo, m'encanta haver-me decantat per aquest camí, però sempre hi ha hagut una petita espurna dins meu que m'envaeix i m'escalfa, que em fa sentir viu, aquesta espurna em proporciona la vitalitat de seguir sempre endavant, de sentir-me arropat en els moments més freds; aquesta espurna és la llibertat i la voluntat de sentir-se i ser lliure, que només se la pot proporcionar un mateix. Molts ens diran que som uns somiadors, si ho sóc i probablement tú també, però les pors són emocions que no ens permeten avançar i a vegades no ens deixen ser qui realment som; mai em de deixar de somiar, ni deixar de caminar en la seva direcció ja que aquest serà el procés en que començarem a ser més a prop de la llibertat.

Aquí vull citar una frase que sempre recordaré d'una sèrie i que possiblement alguns reconeixereu: << Els teus somnis perduraran, en les marees dels temps, perquè mentre hi hagi gent que busca la resposta en la llibertat, no moriran mai.>>.

Aquest anhel de la llibertat, es deu a quan era ben menut i sovint el meu pare em portava a la muntanya, on l'aire era pur, s'imposava el silenci, on senties el tacte de l'herba, el soroll de les teves passes al caminar; les sorpreses que et proporcionava la natura trobant animals salvatges, cascades en llocs remots,... La pau i la tranquil·litat les vaig descobrir en ella, la muntanya, i a arrel d'aquí no he parat mai d'anar-hi, és algo que sempre agrairé; la muntanya en si em va salvar d'una vida monòtona i rutinària, que m'hagués acabat matant.

Sempre m'han encantat els llibres i pel·lícules de fantasia i aventures, on s'embarcaven en busca de noves aventures i cada dia era diferent i sorprenent. Evidentment mai tot és felicitat, sempre hi hauran dies en els quals trobarem adversitats, però així és la vida, sinó tot resultaria massa fàcil i avorrit, lo bonic de viure aventures també és superar aquestes dificultats que es postren davant del camí. Sempre ens acompanyarà tan lo bo com lo dolent, lo important es aprendre a caminar amb ambdues companyies.

Una de les pel·lícules que més m'ha commogut és, Into the Wild ( hacia rutas salvajes), i una de les frases que més marcades em va quedar, va ser: << El espíritu del hombre se alimenta de nuevas experiencias.>>.

Moltes persones al explicar-los-hi el pas de gegant que anem a fer, diuen que els provoca enveja, que ells també voldrien però que no poden per temes laborals, jo us proposo a que us llenceu sense por, obriu la ment, la vida no és ser un esclau laboral per el manteniment propi, la vida hauria de ser una aventura cada dia, viatgeu, treballeu del que potser mai hauríeu volgut treballar, experimenteu amb noves activitats, aneu a descobrir i no tingueu por del que pugueu trobar en el camí. Sempre he pensat que quan sigui vell i estigui amb el meu nét o fill, vull explicar-los-hi les mil i una coses que vaig viure i voldré que ells també ho facin; a vegades m'imagino el meu recorregut en el mapa mundi un cop sigui mort i no voldré mai que sigui un punt estàtic, voldré veure un munt de línies per tot arreu. la vida és molt curta i el món massa gran, aprofiteu i no us quedeu al sofà! us ho dic amb el màxim amor i respecte.

Alguns diran que això es una utopia, i que són coses impossibles... però per això estem aquí, per demostrar que si que es pot. la utopia sempre ens servirà per perseguir-la.

Amb amor em despedeixo; aniré penjant fotografies i una explicació de cadascuna d'elles i per on estaré. Petons a tothom.